Tarragona

El 9N de veritat ja no era res de l’altre món.

Ara tothom s’ha posat les mans al cap en saber que no es votarà el 9N. Corregeixo, no es votarà com s’havia dit per Mas, Esquerra i companyia. El que es farà ara és un doble contrasentit; per una banda les garanties democràtiques són nul·les, per altra no serveix de res en tant que tothom ha assumit que la veritable “consulta” seran unes eleccions plebiscitàries (amb les conseqüències o falses conseqüències que li vulguin atorgar).

Val a dir, però, que qui s’ha posat les mans al cap són tots aquells que amb bona fe van creure que aquell 9N, l’original (que ja s’aguantava amb pinces), es votaria amb garanties o que seria legal. Tots els dirigents d’Esquerra, Convergència, ICV, la CUP, Òmnium i l’ANC sabien perfectament que el 9N promès no es votaria. Se’m fa difícil creure que entre els juristes i politòlegs que tenen a la seva disposició cap d’ells els digués que la Llei de Consultes Populars no Referendàries permet consultar a la ciutadania sobre aquelles matèries de les quals és competent la Generalitat. Ens pot agradar més o menys, a mi no m’agrada, però no cal ser gaire espavilat per veure que la integritat de l’Estat no és competència de la Generalitat. És la realitat jurídica i si no ens agrada, el deure d’aquets que tenen tanta pressa és canviar-la amb acords que es tradueixin en altres realitat jurídiques. El victimisme com a campanya no porta enlloc més enllà dels seus propis interessos electorals.

Però vull parlar de la consulta que van plantejar inicialment i dels defectes clau que presentava. Potser és tard, però un dels objectius del blog és plasmar algunes de les reflexions que m’han anat passant pel cap aquets mesos.

La consulta promesa del 9N es va plantejar condicionada a dos factors, la data i la pregunta (en la qual s’hi havia de sentir a gust tots els impulsors). La data no cal que digui que era un impediment des del principi. Posar aquest límit sense saber si efectivament es podria produir és per sí sol un error.

Per altra banda tenim la doble pregunta encadenada, una de confusa ( sobre un “estat”) i una de clara (sobre un“Estat independent”). En dret hi ha els anomenats “conceptes jurídics indeterminats”, són conceptes com la “bona fe”, el “bon pare de família”, etc. Són conceptes dels quals es presumeix el seu significat. En el cas de la primera pregunta, el terme “Estat” és quelcom similar a un concepte jurídic indeterminat. Hi ha molts estats, i de molts tipus. Alguns són estats independents, altres ho són federals, altres confederals, i alguns també són estats associats a altres països. Vull dir amb això que no podem preguntar a la gent sobre un concepte que admet tants significats, entre altres coses perquè els votants mateix poden atorgar-li significats diferents.

Un altre nyap era el fet que havent-hi tres possibles respostes a aquesta consulta no s’hagués establert en cap norma legal com s’han d’interpretar els resultats. És a dir, no hi havia establertes les majories necessàries per les quals es donava per guanyadora una de les opcions. No sabem si per tirar endavant la independència la opció del Sí-Sí havia de superar el 50% dels vots, o sí requeria d’una majoria qualificada en tant que per canviar l’statu quo es requeriria més del 50%. Algunes veus d’ERC i de l’ANC van insinuar que la majoria simple del SÍ-Sí ja avalava la independència. Tampoc sabem si la suma de les altres dues opcions podia contrarestar la majoria simple del Sí-Sí.

En resum, moltes incerteses. Una fonamentació jurídica agafada amb pinces, dubtes respecte el significat de la primera pregunta, dubtes respecte el còmput dels resultat. Potser el saber que seria anul·lada pel TC i que finalment no es votaria ha estat determinant en la minuciositat a l’hora d’elaborar-ho. En qualsevol cas ara ho empitjorem amb un succedani de consulta. Passarà el mateix amb les plebiscitàries, poca informació als ciutadans respecte del que significa i les seves conseqüències reals, i si no funciona tornarem a dir que els altres són molt dolents. Sense treure cap mena de responsabilitat al Govern Central, que fa les coses tan o més malament, aquí no podem dir que s’hi llueixin.